Un equip per terra

Quina vergonya vaig passar ahir a la nit.
Allò va ser una convenció de despropòsits.
Va ser un orgue de gats vestits de blanc-i-negre.
Semblava un congrés d'ànimes en pena, d'ànimes incapaces i desorientades; d'ànimes descol·locades i desubicades en un rectangle de gespa.
Un veritable aplec d'indolents i de conformistes (parlo dels suplents que, per enèsima vegada, van malbaratar una oportunitat única per reivindicar-se)

Decepció, impotència, incapacitat, mala sort, fred i xiulets. Una mala combinació, oi?

Els rivals no milloraven lo present encara que, de rebot, amb la mà i amb una infinita sort van marcar un gol que els donava uns tres punts immerescuts i una bona dosi de tranquil·litat després del 6-1 a Mallorca de dies enrere.

Però això és futbol.
Cal aixecar-se i seguir.... la Copa espera dijous...

Un VCF lent, amb jugadors estàtics els 90 minuts, incapaç de profunditzar davant una Real molt tancada.
Les rotacions no van donar resultat. Massa canvis en l'alineació (fins a 6 titulars reservats per dijous....Un VCF ple de suplents, encara que mai això hauria de ser excusa.
He de dir, però, que hores d'ara en Soldado és insubstituïble. El pobre Aduriz, tot coratge i lluita, és a anys llum d'en Roberto.
Els creadors de joc, lents, lentíssims. Previsibles. En Banega ahir va estar especialment lent. va fallar el que no està escrit. Desenes de pilotes queien sempre del costat realista.
L'Albelda, malgrat els 34 anys, és molt millor que en Topal. No hi ha color.
Els tres canvis previstos no van ser, ni de lluny, el revulsiu esperat...
Uns suplents que no deuen ser tan bons com el sobreprotector entrenador ens vol fer creure a tots plegats...
Una derrota molt cara: Mathieu i Feghouli lesionats...

Cal passar pàgina i canviar de dinàmica... i ràpid!

Com trobem a faltar en Villa, en Silva, en Mata. Sobretot els troba a faltar el bo d'en Pablo Hernández, sense ells, les seves prestacions es redueixen sensiblement.

Així és difícil.
Van escarpar-se 3 punts molt necessaris.
Una emeriada més, a sumar a les anteriors. I ja en són quatre, de temporades a oblidar...

Amb el merescut respecte que tot rival mereix, si no fas de casa teva un fortí, cal oblidar-se de guanyar cap títol. A Mestalla s'ha de guanyar tothom, es especial els equips com la Real Sociedad, el Racing de Santander, etc.... Si no, quedes fora de joc.

Aquest és el mal d'aquest equip de l'Emery. La irregularitat.
La poca ambició. La poca confiança en les pròpies forces. La poca fam de victòria.
Per això no guanya mai els equips grans.
Som un equip que ha gravat en foc al seu ADN que som tercers, que és impossible apropar-nos al segon i tercer lloc. Fem els mínims imprescindibles per no sentir l'alè del 4t en discòrdia... i ja està!
Lamentable!

Hem quedat fora de joc per la Lliga. El Madrid s'escapa.
A la copa, si passem quarts davant del Llevant ens espera Barça i Madrid.
Amb els antecedents d'aquesta època de l'Emery, per posar-se a tremolar. L'eliminació estaria garantida, a doble partit, en un 95%...
En resum, a finals de gener, fora de la Champions, probablement fora de la Copa i sense poder seguir el ritme dels 2 grans a la Lliga.
Sempre ens quedaria somiar truites amb l'Europa League, és clar!
Somiar és econòmic.

Pablo, la imatge de la impotència d'un equip per terra. Ànims! Amunt!

Però a mi m'agrada tocar de peus a terra.
Digueu-me tristoi, digueu-me  pessimista.

Visc a 360 km de Mestalla. Si no, ahir al vespre, hauria estat al camp. també hauria xiulat, hauria tret el mocador i hauria pressionat per fer for l'Emery.
Ja n'hi ha prou.

Avui, el VCF és un equip per terra.

Salut i Cerdanya