2012, any "horribilis"? - Violència de gènere.

2.012 - Serà aquest un "any horribilis"?
 
Al menys ha començat sent-ho.

A les desastroses notícies econòmiques (cada una pitjor que la immediatament anterior: atur, recessió, qualificacions a la baixa del deute espanyol, reducció del consum de les famílies, retallades públiques, rescats latents com el de Grècia...) cal afegir altres elements que fan del 2.012 un any amb un horitzó totalment gris.

Em refereixo, entre d'altres, a les dades de la violència de gènere.

Deia el bon Nobel de literatura  portuguès Saramago que aquesta lacra s'acabaria quan els carrers de pobles i ciutats s'omplissin d'homes manifestant-se contra ella.

Quanta raó tenia!

Hem començat l'any, fins a data d'avui, amb quatre dones assassinades a Catalunya.

La dada ens hauria de fer reflexionar a tots i a totes.

No m'agrada l'apel·latiu de violència masclista.

No m'agrada gens, ja que entenc que el problema afecta homes i dones, rics i pobres, negres o magrebins, europeus i asiàtics sense distinció.

Simplificar el complexe problema de la violència contra les dones [i vull recordar que també contra alguns homes, un 12% del total de víctimes] amb aquest nom en redueix el concepte a una sola cara...

Una cara d'un dau que en té moltes: dificultats econòmiques, situacions socials desfavorides, poc accés a la cultura d'àmplies bosses de població, poca salut mental d'una societat estirada al límit, models familiars basats en una violència extrema....

Un problema que s'ha de solucionar amb la feina de tots i totes, amb la pressió social sobre els maltractadors que cal reeducar a fons, si és que això no és utòpic.

Crec sincerament que no podem reduir la resolució del problema a fer una nova llei o un nou corpus legal. Tot això està molt bé, però no n'hi ha prou.

Cal ajudar les dones maltractades a denunciar.

Cal que es trobin prou recolzades per fer aquest pas...

Del 2.006 ençà s'ha reduït en una tercera part els assassinats de dones per part de les seves parelles. Aquesta ´ñes una dada encoratjadora, però insuficient de totes totes.

Més de 600.000 denúncies, amb "només" 180.000 sentències condemnatòries (escassament un 30%).

Cal augmentar aquesta ràtio.

Cal que es faci per la via de la justícia ràpida.

Cal allunyar la dona (i els infants, l'altra víctima silenciosa, impotent, indefensa i muda del fenomen) del maltractador, amb protocols d'actuació immediata.

Entenc, però, que si la via policial o jurídica és imprescindible, per atacar d'arrel el problema el que cal és una educació diferent dels ciutadans, en la que es recuperin els valors i el civisme més universals, amb un escrupolós respecte a l'altre com a pal de paller.

Cal, per la via de l'educació (i no només de la que pot oferir l'escola), superar aquest ego masclista, en que els agressors estan íntimament convençuts de ser superiors i millors a les seves dones. Per aconseguir-ho, i és possiblement la única via, cal que la resta dels homes ens manifestem activament en contra d'aquests estereotips i actituds. 

Descol·locar-los en el seu errat sistema de valors, crear-los el dubte. 

Altrament difícilment ens en sortirem.

Un aspecte que voldria destacar per millorar les preocupants dades de les que parlava és la prevenció malgrat la dificultat d'identificar els potencials maltractadors que, sovint, passen per ser persones d'allò més normal per als seus veïns...

El fet és que, ens agradi o no, en la nostra societat, les desigualtats entre homes i dones estan encara molt presents i en moltes esferes (laboral, política i social). 

Una diferència amb fondes arrels en la història. Si ve, lentament, es va aconseguint una igualtat de gènere, aquesta encara no és ni universal ni homogènia.

En fi, per acabar, el problema és de tots i totes, és un problema de la nostra societat.

A les dones que se'n van cal afegir el dolor de les desenes de milers de dones maltractades i al de les desenes de famílies trencades per sempre més, a nivell social, o psicològic o econòmic.
O diferents combinacions d'aquests elements...
Una herència que la nostra societat haurà de saber pair i reconduir.
una feina, probablement, de més d'una generació...

Com deia al principi, aquest 2.012 ha començat sent un any "horribilis".

Esperem un canvi de rumb en positiu.

Una societat cansada, trista, deprimida i desil·lusionada ho ha de menester...

Salut i Cerdanya