Potser una obsessió personal.
Ull! Que la repetició de la notícia no ens faci perdre l'horitzó, no matisi la gravetat de la situació.
Aquesta gent la pot "armar" en qualsevol moment!
Obsessió?
Potser sí!
Però de l'Institut ençà (massa anys, ja) l'Iran dels aiatollahs em preocupa.
Recordeu l'assalt a l'ambaixada nord-americana, on un jove president iranià (Ahmadinejad) es feia fotografiar enmig d'una exaltada multitud...?
Sempre és un país que m'ha fet mala espina.
Em genera desconfiança, per no dir por.
El seu projecte nuclear, la poca vergonya en el seu suport a diferents grups islamistes radicals (quan no terroristes), el continu menyspreu pels drets humans, els continuats desafiaments a Occident, les amenaces de tallar l'estret d'Ormuz i col·lapsar el negoci mundial del petroli, l'obsessió antijueva... poden provocar en qualsevol moment una guspira, si no un esclat d'imprevisibles conseqüències.
Des de 2.010 cinc enginyers del programa nuiclear iranià han mort "executats" amb bombes lapa adossades al seu cotxe.
Són els jueus? [Mossad]
Són els serveis secrets occidentals [CIA, MI5...] que tracten de frenar l'avenç iranià en l'arma atòmica així, per no haver d'intervenir massivament (amb cars i impopulars bombardejos en un any electoral)?
Són els propis iranians que creen despiste matant els seus científics?
Hem de dependre sempre de si és any electoral a Amèrica per actuar?
N'hi ha per fer-hi una pel·líucula d'espies de Hollywood, oi que si?
[us he deixat uns elnllaços ben sucosos a El Periódico, sobre aquest apassionant tema]
No sé si la solució és diplomàtica, o militar; o una combinació d'ambdues....
El que sembla evident és que posar a l'abast de descerebrats governants (com l'Ahmadinejat) l'arma atòmica és un luxe que no ens hauríem de permetre.
Salut i Cerdanya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada