Paulina
Rodríguez Morenilla
O B I T U A R I
La Paulina ha marxat.
Jove, massa jove, massa d’hora.
Als 48, no toca. Ha faltat en plena maduresa vital i familiar, deixat rere seu
uns fills que la necessitaven. Una altra bona persona que, injustament, se’ns
en va...
El buit que deixa serà
difícil d’omplir.
Aquest luctuós moment ens
recorda la fragilitat de l’ésser humà, la irrellevància de la nostra existència
terrenal i allò que cal gaudir de cada moment car no ens és donat de saber la
nostra hora. Viu i viu intensament i fent el bé.
Tanmateix com ho feu la
benvolguda amiga Paulina.
Hem coincidit en 5 o 6
reunions de treball, res més. Ella, responsable de persones (Recursos Humans)
de la Xarxa marista. Jo, sindicalista de la UGT,
intentant ajudar en moments complexos al meu cole.
No la coneixia gaire i, malgrat
això, ha deixat una empremta en mi que ara, després del seu traspàs, arribo a descobrir
en la seva real intensitat.
Des de bon principi vam sentir
un mutu corrent de simpatia. Els seus grans ulls i la seva mirada neta i franca
transmetien una lluminositat captivadora que generava aquesta simpatia espontània
de la que us parlo i una vitalitat infinita que ara ha quedat, lamentablement,
truncada en sec...
Des del primer moment em
va caure bé. Sempre simpàtica i empàtica, amb aquell franc i immens somriure;
sempre amb aquell seu llenguatge corporal que transmetia pau i serenitat, feia
que les reunions de treball esdevinguessin moments de bàlsam, tan impropis
actualment en aquest entorn. Un to de veu assossegat, pensant les paraules,
calibrant les conseqüències del que deia o decidia.
Vestia clàssica i
elegant, sovint un vestit jaqueta sense innecessàries sofisticacions. Discreta va viure i se n’ha anat. Si busqueu
no trobareu imatges seves, no apareix massa. Discreció fou la marca de la casa.
Sòbria, prudent i discreta podrien ser qualificatius que ajudessin afer-ne un
retrat.
El seu despatx, en molts
moments, la seva segona llar, era pels que hi anàvem un refugi de pau i
confiança.
Al novembre ens digueren
que havia hagut d’agafar la baixa per una malaltia que se l’emportaria només
mig any després. La nostra feina, inacabada, no ha tingut continuïtat. L’equip
directiu de l’entitat ha reconduït la situació vers altres sindicats i amb un
altre tarannà. Res a veure amb l’empatia de la bona de la Paulina. La seva
marxa impedirà un acord que l’hagués honorat.
La Paulina era d’aquella
gent que, primer, pensa en els altres.
La Paulina era bona gent.
Feia honor a l’etimologia
del seu nom que, d’origen grec però llatinitzat i que vol dir “dona amb un gran cor”
o també “la petita que té grandesa”...
Paulina era tot grandesa i bondat.
Des d’aquesta modesta
palestra m’agradaria llençar el suggeriment que a cal marista, a Sants, se li
dediqui algun espai significatiu, alguna
sala de reunions com a recordatori. S’ho va guanyar. La Paulina visqué fent el
bé, repartint amor i així la recordarem. Que menys que aquest modest homenatge,
oi?
Allí on estiguis
acompanya’ns. Guia’ns.
De ben segur, la Bona Mare
del cel t’ha acollit ja entre els seus escollits. T’ho mereixes. T’estimem.
Salut i Cerdanya!
