I, avui, n'és una.
M'explico...
Un bon amic, dels de fa molts anys, m'ha enviat aquest vídeo...
Fins aquí, un de tants enviaments que ens omplen les bústies de correu electrònics d'uns anys ençà...
Reconec que el vídeo m'ha agradat.
Estèticament és impecable.
Una durada correcte, no es fa llarg.
La història, coherent i molt ben seqüenciada, és de les que pot arribar a tocar la fibra sensible, o no?
Ara bé, m'ha fet reflexionar.
Primer de tot, cal dir que no deixa de ser un spot publicitari. Dit altrament, una empresa catalana juga, amb finalitats purament mercantilistes, amb el sentiment del culé.
L'Estrella Galícia va ser sponsor del Depor quan aquest equip era a primera. I, que jo sàpiga, és un equip gallec. Desconec si allà fan un spot on és realcen els valors culinaris del pop preparat per una iaia completament vestida de negre, s'és del Depor per se i es vota el malaurat Fraga Iribarne amb una bona birra a la mà...
A València, l'Estrella Levante... Cal que continuï?
Segonament, em molesta aquesta uniformització i simplificació del pensament del "bon català". Semblaria, a partir de l'anunci, que tot bon català creu que l'escudella, el Barça i la cervesa Damm van de la mà.
Ma mare i l'àvia preparaven una boníssima escudella i no eren, precisament, addictes a la birra ni simpatitzants del barça. De fet, el futbol no els interessava gens...
El món, tan complexe, és ple de matisos. Cal gaudir-ne!
Avui, en la meva funció de mestre, em toca viure a l'escola (sovint amb estupor) uns valors, uns cants, uns comentaris dels nanos entorn del barcelonisme, impregnats d'antimadridisme. Com a mestre no puc deixar de pensar que caldria transmetre als infants uns valors basats, sobretot, en l'amor a... i no en l'anti...
L'himne del barça, cantat per uns alumnes en un context no barcelonista, podria ser que xafessin els drets d'altres alumnes que senten uns altres colors.
Celebro, de cor, els èxits del Barça.
Com bon amant del futbol, és un goig veure jugar aquest nois.
Tot plegat, em produeix una enveja sana.
Ja m'agradaria que el meu VCF jugués igual, obtingués la meitat de títols, guanyés de carrer al Bernabeu o al Camp Nou...
(Per cert sabeu aquell acudit que diu que al camp del Madrid li canviaran el nom i es dirà Santiago Barnabeu...?)
Aquesta uniformització, que he viscut en primera persona des de fa força anys, empobreix Catalunya. En política, en futbol o en el que sigui...
O és que el Barça és Catalunya?
Afortunadament, aquí hi ha molt més: un altre equip d'altíssim nivell a primera divisió, històrics com el Lleida o el Sabadell; a bàsquet un històric com la Penya o el Manresa; a hockei gel el Puigcerdà...
Tercerament, no crec en el més que un club. Em molesta pel que implica.
Entenc, però, que els barcelonistes ho han de veure diferent.
Però com que sempre m'ha agradat tenir veu pròpia (o dur la contrària), personalment, no hi crec. Així em desmarco de la uniformitat.
El Barça és un gran club de futbol, de bàsquet, d'handbol. Això és indiscutible. Però més que un club...
Quartament. No m'agrada el poder mediàtic d'ambdós clubs, que aixafa la resta de mortals.
Amb el criteri periodístic de que "emetem o imprimim el que la gent vol sentir, llegir o veure" es matxaca la diversitat.
Avui, per exemple s'està jugant el VCF-Llevant de quarts de copa del Rei, exactament el mateix que el clàssic d'ahir. Per llegir-ne la ressenya, breu peu de pàgina d'unes 20 línies escasses, he hagut d'anar a la pàgina 32 d'un diari esportiu català. Al·lucinant!
Per això veig el partit per TV3 però el sento per la ràdio o per Internet. No compro mai cap diari local. I llegeixo el superdeporte.com
La premsa local, plenament partidista, no satisfà les meves necessitats d'informació imparcial...
Coses del futbol!
 |
| Per aquestes coses, no m'agraden ni l'un ni l'altre... N'equidisto... |
Cinquenament, sovint l'amor per uns colors s'hereta, es "mama" a casa.
El meu pare era de la Vall d'Albaida...
Per això sóc valencianista, fins a l'ànima... i prou ! (que ja és molt)
Per això sóc valencianista, fins a l'ànima... i prou ! (que ja és molt)
Però tinc molt clar, que el meu VCF no és res més que un immens club de futbol.
Per tot plegat, no sóc i no he volgut ser mai del Barça...
Ni del Madrid...
Malgrat els valors propugnats al vídeo, veig massa supèrbia, massa arrogància, es desprèn un excessiu orgull en l'entorn blau-i-grana. Podríem dir que, en l'actual fase guanyadora, en tenen motius.
Però i quan, fa uns anys, no guanyaven gairebé res?
En veia la mateixa...
El mateix en el cas del Madrid..
Sovint, com diuen per les espanyes "tal para cual"...
Més respecte pel pròxim, més humilitat i menys frivolitat.
Tots en sortiríem guanyant...
Ser del que guanya sempre era massa fàcil per un disconforme recalcitrant com jo...
Plagiant el Crackòvia i el Polònia: "algú ho havia de dir"...
Vaja, com deia al principi, avui tocava ser políticament incorrecte...
 |
| L'eufòria del probable passi a semis, després del quart gol |
Per cert, el meu VCF ha golejat (4 a 1) el Llevant.
Més a prop de les semifinals, probablement amb el Barça
Salut i Cerdanya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada