Una victòria d'infart

El meu VCF ha guanyat a l'Espanyol, per un ajustat i patit 2-1
Un resultat injust, ja que el rival ha merescut, almenys, empatar.
El VCF ha estat lent. No ha sortit del propi camp després de marcar l'1-0, de penal dubtós.

Han fallat més de 50 passades, donant una vegada i una altra, la pilota als jugadors blanc-i-blaus.
L'Espanyol, fidel al seu estil, ha jugat un bon partit, seriós. Ha jugat les seves cartes, treball, pressió, transició ràpida de la pilota.
Però s'ha mostrat innocent en atac, i ho ha acabat pagant.
Per cert, quina samarreta més bonica, aquesta segona equipació "perica"...

En Tino Costa i l'Aduritz, avui parella ofensiva

Segur que direm que el VCF pensava més en el partit d Champions de dimarts a Londres, davant del Chelsea.
L'entrenador ha reservat en Soldado [després decisiu per desfer l'empat], en Jonàs, l'Albelda.
Si hi sumem les múltiples baixes "creatives" [Ever Banega, Canales] i el baix rendiment de Piatti o Topal, avui pintava que s'havia de patir.

Però s'ha patit massa.
S'ha fallat massa.
Els errors [els de sempre] es repeteixen massa.
L'Unai de sempre.
La pena és que els resultats l'acompanyen i n'avalen la feina.
Massa més del mateix...

Aviam aquests propers partits, com ens en sortim!

En el partit d'avui s'ha homenatjat el "Matador" Kempes. Qualsevol homenatge és poc per qui va ser, probablement, el millor jugador de la història valencianista.

L'estimació d'una afició per qui va ser emblema del valencianisme

Tres generacions reunides, garantia de continuïtat, d'amor als colors banc-i-negre

Acompanyat dels qui van ser llavors companys seus, amb els 22 jugadors d'avui fent-li el passadís, amb nens de la pedrera local, el futur embolcallant-lo, s'han unit passat, present i futur per aplaudir l'argentí de la Copa del 1979, de la Recopa i de la Supercopa europea del 80...
Fins sempre, Mario!

Salut i Cerdanya